divendres, 6 de maig del 2016

Morrut



MORRUT


  • El sol comença a tramuntar, es pon darrere les muntanyes. Hui tindrem una nit freda com gairebé totes d’aquest tèrbol i gèlid febrer. Una nit més de gebrada que netejarà les plantes i els arbres de paràsits i males herbes, una nit més per arribar a una primavera que ens omplira de goig, perquè tot, te n’adones? Tot té sentit quan és la naturalesa qui es renova, i muta i fa el seu propi camí.


  • Au, Morrut. Au, no t’allunyes. Deixa que siguen ara els altres qui vigilen i dirigisquen la feina. Ja els has ensenyat tot el que ha de saber un bon gos pastor. No t’esforces tant que ja ets vellet i vull que m’acompanyes molts anys més.
Vinga no sigues tan afalagador i anem cap a la pleta, al nostre refugi on ens calfarem vora la llar, i és clar, jaurem i dormirem a cobert que ja ens hem guanyat el merescut descans.
Mana a eixos quatre que reunisquen el ramat i posem-nos en marxa.-


  • Te n’adones? L’aire mou les branques i els bassals es tornen com vidre. Aquesta serà una altra nit com aquella, la nostra, Te’n recordes Morrrut?
      
  • Va, va perdona home, ja no et marege més, que ara estàs al que estàs, però després, a la cabana seguirem parlant de records, aquells bells records de quan vaig complir els sis anys i de regal de Reis (amb un més de retard) vas arribar tu.
Agafem eixa senda per acurtar la marxa, però vigila que a eixos quatre no se’ls despiste cap ovella.-


  • Molt bé Mofeta, Claus , Tronc, bona feina i per a tu també Cabdell, que encara que ets xicotet ja apuntes bones maneres. Ací teniu el sopar d’aquesta nit, a veure què us sembla. Bona nit i bon descans. Au, anem Morrut, anem-nos-en a sopar i dormir, que hui tenim bons menjars i bon caliu. Ah! Que ja sents l’olor de la cansalada fregida, veritat? Sí, sí, però hi ha una sorpresa. Mira quina corfa de formatge més bona que ens ha sobrat de l’esmorzar. Au, au, que ja sabia que et posaries molt content.-


I ara que ja hem sopat, xarrem i gaudim dels bons records, encara que no n’estic molt segur que tu te’n recodes, perquè no sé si els gossos podeu recordar eixes coses.

Era el dia del meu aniversari i el pare em va donar lliure la vesprada perquè anés a caçar ànecs que desconcertats i perduts pel gel del riu campen solts per la contornada. Em vaig entregar tant a la tasca perquè volia arribar a casa amb el premi a la mà, que sense adomar-me la nit avançava més de pressa que jo trobava un anec per a caçar. Quan de sobte la nit ja s’enfosquia, vaig intentar trobar el camí de retorn. Vaig cercar camins coneguts i vaig canviar diverses vegades de direcció fins que arribà la plena nit i vaig perdre el sentit de l’orientació. Deixí de sentir-me els peus i les mans a causa del fred i les orelles em pesaven com caramells. L’angoixa m’oprimia i comencí a plorar sense esperança el que em semblà el més cruel dels desempars, cridant a mon pare a tort i a dret, i una vegada i una altra, buscant inútilment una cova on aixoplugar-me d’aquella tenebror.

Finalment, ja totalment esgotat per l’esforç i gelat fins als ossos, em vaig ajeure al terra d’un barranc i m’encomaní a algun ens sobrenatural perquè em protegira de la mort.

Una son estranya i geladora em cobrí i s’apoderà de mi. I vaig perdre els sentits.  No sé quant de temps passà o si somiava encara quan una calentoreta començà a pujar-me per l’esquena, i una mica més tard aquella tènua calfor abraçà la resta del meu cos, des de les cames fins al pit. Vaig retornar al son, ara ja més agradable, amb la sensació com si ma mare m’hagués cobert de llana.

Em vaig despertar a trenc d’alba, quan no sabia qui o què, molt calent, humit  i raspós em llepava la cara i m’espentava a posar-me en peus. Vaig obrir els ulls i va ser aleshores quan et vaig veure per primera vegada. Amb tu hi havia una anyella gran i amb les mamelles brollant de llet. L’acostares a mi i vaig xuclar l’aliment dolç i calent que m’oferia l’anyella, i em vaig sentir reconfortat i disposat a seguir-te. És clar que l’anyella i tu ja n’havieu parlat, ja us coneixieu, sens dubte, perquè en el moment d’emprendre el camí ella et va seguir i jo al darrere, xino-xano fins que arribàrem ací, a la que ara és la nostra casa, on ara som tan feliços.

  • Ostres Morrut! T’has adormit, devies estar esgotat de tot el dia i jo xarra que xarra, dorm, dorm que al matí seguirem recordant. -


…..

Però ara Morrut dorm i els ulls inquiets indiquen que ell també somia, un somni agitat, profund com el d’una nit d’hivern quan ell a penes tenia cinc anys i vivia amb l’amo, aquell pastor pobre i vell que criava xais i anyells. I la Coqueta, l’anyella que sempre es mirava al mirall dels rierols i sempre es separava de la resta del ramat, incapaç d’obeir els consells o les ordres.

Aquella dia tot just arribar a la Mallada, el pastor comptà les ovelles i faltava ella, la coqueta Coqueta de sempre, i Morrut avergonyit per haver fallat en la seua responsabilitat, començà a bordar per a advertir el pastor i es disposà a buscar-la. Olorant al vent començà a recórrer camp a través fins que uns quilòmetres més enllà trobà Coqueta, morta de por. Per fi podran tornar a casa, sopar i descansar. Però en tornar a olorar per tal de trobar el camí de tornada, el vent li porta una flaire alarmant, de perill, de socors. Algú s’ha perdut per allà dalt , al tombant de la fondalada.


  • Corre, Coqueta , corre!  Que hem d’arribar aviat, corre com jo, que cal arribar, corre, corre… allí, allí baix … ja el tenim, ja… és un xiquet. S’ha desmaiat o està mort? Està gelat, però encara respira. Corre vine Coqueta, arrimat, arrimen-nos-hi i calfem-lo, així ben junts , ben apegats i amb l’alé , amb l’alé també! … Ja sembla que es recupera i s’adorm. Apa doncs, descansem tots junts i donem-nos calor aquesta nit tan freda. Demà marxarem i tu li hauràs de donar el pit perquè agafe forces per la tornada. –
……

  • Aaahhh! Quina son encara! Ep, que són ja … au Morrut que ja és hora de començar la feina i per poc fem altra vegada tard. Soltem el ramat i en marxa, a la pastura.! –

  • Has dormit bé, eh Morrut! Anit t’adormires de seguida i no vaig poder acabar de contar-te la nostra història. Parem una estoneta, fem un descans, vinga viné ací amb mi i reprenguem la història d’aquella nit en el moment que els meus pares anaven buscant-me angoixats i tristos, fins que trobaren el vell pastor i ell els tranquilitzà dient-los que tu havies eixit també a la recerca d’una anyella extraviada i que de tant llest com ets, de segur que també em trobaries a mi. I així va ser amic, des d’aleshores has sigut el meu salvador i el meu millor amic, el millor regal de reis. Quant et dec i quant he aprés de tu, bon amic.
Però au, anem, que em de seguir i encara hem de pasturar molt i potser després de tot tu només ets un gos i potser no pots recodar-te’n. –

  • Ei, què fas? Perquè te’m poses al damunt i em llepes la galta? I eixos ulls que fas… pot ser, pot ser que? … Quin babau que he sigut! És clar, és clar que sí te’n recodes amic, au vine ací que t’abrace bon amic, bon germà. –



Per a tots els gossos que són, han sigut i seran al món

Angela Agudo Herrera. Grup Valencià Mitjà.
Premi Sambori 2011. Fase Comarcal

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada