Enhorabona Nando!
Llegiu>
La Ressaca
Visc en una constant ressaca. Dolenta ací al fons i sense pastilla que la calme. De vegades l'alcohol sembla que aconsegueix que desaparega, però en realitat són dues ressaques que comparteixen el mateix lloc. El tribut per beure és molt alt ja, estic en aqueixa edat en la qual comptes els anys com a mesos i els dies com a sospirs. Pensava que quan et feies vell et curaves de tot això que abans et semblava tan important però del capritx de Julia, pel que sembla, no. A mi és que ella em va enxampar molt jove, encara amb coses en les quals creure, com que el món era el meu camp de jocs i que si feia el que estimava, em salvaria. Per això cada dia m'alçava i a la llum del matí, fora càlida o fantasmal, escrivia.
Un dia, quan vaig començar a desprendre’m del femer d’allò que feia, vaig pensar: «Potser no arribaré a res però almenys el sol em sorprendrà cada dia fent el que sempre he volgut. Això ha de valdre». Estava tan orgullós d'aqueixa frase estúpida que la vaig encaixar en la història que estava escrivint i vaig continuar pensant que allà en el cim estava tot el que sempre havia desitjat. Ignorava els milers de somiadors morts pel camí de l'escriptura, mossegats i escopits per aqueixa noció romàntica de les coses. La sendera dels somnis és un camp de batalla ple de cadàvers però a mi m'agradaven les històries d'aqueixos escriptors que estimen molt el seu art i tenen gana, i abans de l'èxit coneixen moltes penúries i passions furtives. En aquestes històries fas l'amor en un llit ple de xinxes, en un àtic a París, en aquells anys vint que van ser quan millor es va escriure. Aqueixa visió romàntica de la desgràcia m'era necessària i la meua història personal seria ressorgir de l'abisme justament quan estiguera a punt de tancar les dents sobre mi. Maleïts Miller, Hemingway i Joyce, maleït Cortázar i maleït el maleït París. Maleït aquest cap que pensava que triomfaria on tots van fracassar.
De jove em van destrossar dos amors, el de l'escriptura i el de «Júlia-a-la-que-només-vaig-conéixer-una-nit-i-va bastar». Quant al primer, vaig deixar d'escriure i va ser un alleujament. La veritat és que no em trobava bé fent allò que estimava, el sol se’n reia i jo era el seu pallasso, com tots aqueixos que s'afanyaven pels seus somnis des d'altres finestres. Però Júlia, a la qual només vaig conéixer una nit, va continuar dolent ací on se'm va clavar.
Després d'abandonar l'escriptura vaig aconseguir el meu primer treball decent, així l’anomenen, decent, en una botiga de menjar vegetarià per a fatxendes. Tots els dies presenciava els rostres morts dels sense somnis que ens apinyàvem en la línia 5 del metro, direcció al centre de València, on estan els bancs i el senyal de «Prohibit apassionar-se». Si mires bé en les escletxes dels carrers i els edificis, aqueixa ordre està per tot arreu. La regla principal de la línia 5 és no mirar-nos als ulls, no veure aqueixa vergonya d'exèrcit derrotat que viu entre nosaltres. Amb el temps vaig progressar en el treball a força d'espantar captaires, fregar sòls i carregar caixes. En realitat no vaig progressar, la gent que hi passava —tots joves, tots guapos— venia i se n’anava al poc de temps. Per a ells, allò era una estació de trànsit cap a coses millors. No sé què feia jo en aqueix lloc, potser ser lleig i no tindre futur, i per això els amos sabien que no me n’aniria i a algú havien de carregar-li les responsabilitats i els alvocats ecològics a l'esquena. Ascendia per defecte, perquè tots marxaven i els nous començaven des de baix. Una vegada, en tornar a casa sense mirar als ulls, vaig intentar escriure una altra vegada. L'escriptura però va resultar que tenia dignitat i ja no va voler tornar amb mi. Em va semblar just.
Als quaranta em vaig regalar una puta i no em va avergonyir haver-me convertit en el que vaig témer quan era jove. Després d'aquell aniversari ja tot m'era igual i aqueix és l'únic avantatge de l'edat. En acabar, la xica va marxar amb propina, el seu perfum es va quedar en el coixí, jo m’hi vaig adormir i en despertar però, Julia seguia ací, quan se n'hauria d'haver anat, com l'escriptura i com tot.
Júlia era frívola a la manera en què has de ser-ho de jove, inconscient i sense saber d'on ixen els diners amb què es paguen les coses. Julia era menuda i prima, cabells negres i salvatges, cos de xiqueta i vestida amb faldes molt llargues, com d'un altre temps. Li agradava ballar agafant amb dos dits de cada mà aqueixa falda pels costats i onejar-la suaument, com feia tota ella, al so de la música que sonava. Júlia sempre estava per aquell bar, El Tinter, refugi de mocosos que ens créiem poetes i no vam moure el món ni un mil·límetre. Ella estava cada vegada amb un de diferent i es veu que, a qui s'acostava el maleïa perquè ja no se’l tornava a veure. A l'amo no li agradava que Júlia s'acostara a ningú, perquè adeu clients i amb la crisi ja se sap, però en realitat era la gelosia, l'amo estava tan enamorat com la resta i si Júlia haguera deixat d'anar, ell haguera tancat El Tinter.
Júlia també era massa jove, així com ho diem els homes, fingint que això és un poc problemàtic. Segurament era menor. El dia en què va parlar amb mi estàvem prenent absenta per a acomiadar a un amic que se n’anava a l'Índia i va haver-hi una jam session de jazz. Sí, jo era d'aqueixos inaguantables que es creu millor que tu. Em vaig fixar en ella i vaig seguir amb curiositat el seu voleteig, d’ací i d’allà, sempre amb cerveses noves a la mà i que mai havia de pagar. Llavors es va acostar al grupet d’amics amb qui estava, invocada per l'aroma a anís, i tots van assumir que Júlia estava convidada, sempre era així. Ella coneixia a l'amic que marxava, immune al seu encanteri perquè era gai. Júlia em va preguntar que d'on havia eixit jo.Ho va fer descarada, com si aquell fora el seu territori i no estiguera segura de si jo estava convidat.
D'un París del segle dènou. I he portat amb mi això. - Vaig dir assenyalant la botella. Maleït París, de debò.
Ja ho veig.- Em va replicar somrient.
Júlia tenia uns ulls intensos i els llavis carnosos, d'un roig que calia pintar. Quan els movia en parlar, t'atrapaven amb el mateix encant de la cobra que caça. Malgrat que la seua conversa era dessaborida i les seues aventures infantils mai va necessitar contes bons. Havia estat a Dublí, havia visitat la fàbrica de Guinness i va haver de beure Coca-Cola, perquè llavors era menor. Fascinant, Julia.
Què penses de mi? - Em va preguntar de sobte.
No hauria d'importar-te això.
No m'importa, però vull saber-ho. Sóc curiosa.
I somreia. Així de babaues eren les frases que intercanviàrem aquella nit. El Tinter havia tancat ja però els triats podíem romandre en el seu ventre amb la persiana baixada. Jo,en aquells dies, vivia atrapat en aqueixa fantasia que un dia, amb algú ,”algú especia”, ens diríem totes les coses perfectes a la primera, buscaríem un llit i el meu cim seria escriure sobre allò.
Pense que eres molt jove, Julia.
Molt jove per a què?
Em vaig encongir de muscles, vaig estar a punt de dir-ho només per a mi.
Molt jove per a voler la immortalitat, i jo no tinc res a oferir, excepte això.
De debò que pensava el que vaig dir, que llavors creia que em podia amagar en les paraules que escrivia i que allí la mort no em trobaria, ni a mi, ni a qui esquitxara amb les meues històries.
Vull la immortalitat.- Va dir ella.
No, tu eres jove. Has de pensar que la mort és cosa d'uns altres, que eres indestructible faces el que faces. En el moment en què penses una altra cosa, hauràs envellit.-
Júlia em va mirar d'aqueixa manera amb què feia ensopegar els altres i començaven a balbotejar.
Encara no desitges la immortalitat, però en el futur, quan veges que el temps també passa per a tu, la voldràs.
I llavors me la donaràs? Hui no?
Hui, potser, et puc donar una altra cosa.
Ella va riure amb desdeny, partint en dos la meua frase. Per descomptat que es creia indestructible i la reina de tots, la serp que va aprendre a caçar veient als gats i li va agradar això de jugar amb el menjar. Es va beure una altra ronda i en deixar el got em va tocar al braç i se n’anà a ballar al so de la guitarra ximple d'un d'aqueixos tipus que sempre la porten al coll. Amb ell es va moure sinuosa com un riu pel pla verd mentre agafava amb dos dits la falda llarga perquè onejara al ritme del so. Mai més em va mirar.
No vaig tornar pel Tinter, aquell guitarrista segur que tampoc i l'amo del local maleirà Júlia i la plorarà cada vegada que no hi és. En la vida hi ha un subministrament il·limitat d'idiotes per a ser clients de bar, però només hi ha una Júlia. O això et feia creure, i amb creure tens prou si ets jove.
Ara i ací, en el lloc on sobrevisc amb la ressaca, encara la sent riure d'aquella manera breu, cruel i irresistible. Recorde el seu toc al braç i aqueixa guspira que va fer que no poguera acostar-me més pel Tinter. Júlia ens marcava perquè no tornàrem, perquè no advertírem els altres del perill de la sirena que rondava per allí. Així no interrompríem la seua caça, el seu ritual amb bobades de gelosia o alguna cosa pitjor, com rams de flors o declaracions d'amor que detingueren el seu ball xicotet i insinuant.
Vaig voler pensar que de tots, jo vaig ser el millor. Vaig voler pensar perquè llavors escrivia i no havia abandonat el sentit del drama, que Júlia acabava amb tots els que s'acostaven i d'alguna manera això la feia ser sempre aqueixa xiqueta única i preciosa, que encara ho és, i a mi que només em va tocar, vaig ser l'únic, la seu única presa que no va destruir i encara viu. Un sempre ha de tindre el dret a pensar que el millor amor va ser el que no va tindre. Guardar almenys una il·lusió ximple en la vida, una de sola, perquè si no, per què molestar-se?
Autor: Fernando Andrés Piris
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada