Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sambori 2016. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sambori 2016. Mostrar tots els missatges

divendres, 6 de maig del 2016

El xicotet Somiador


El número 15 és el meu número talismà, ja que un dia 15/09/1969, va nàixer un xicotet cabota somiador, a qui els seus pares van voler anomenar Julián, com el iaio de son pare. Este xicotet, amb tres mesos de vida, ja va haver d'enfrontar-se a la seua primera batalla per a poder continuar somiant. Li van haver d'operar d'una hèrnia en l'estómac. Els metges pensaven que al ser tan xicotet l'operació seria més complicada del normal i les seues possibilitats serien remotes, ja que van haver de traure la major part dels seus òrgans i una vegada solucionat el problema tornar-los a col·locar al seu lloc corresponent. Hui en dia amb els avanços que existixen en la cirurgia, vull pensar que eixe tipus d'operació es realitzarà de forma diferent. Doncs bé, eixes remotes possibilitats a què es referien els metges van ser suficients perquè  eixe xicotet, continuara respirant. Jo com que el conec prou bé i sé que és prou cabota, vull imaginar-me què pensaria, -“jo me n'he d'anar sense veure marcar el gol d'Hinesta en el mundial de futbol de Sud-àfrica?, per les meues pilotetes que no me'n vaig”-. I així va ser com va començar a demostrar com de cabota ha pogut arribar a ser.
Que ràpid que passen els anys! Quan mires cap arrere t'adones de la quantitat de peripècies que has viscut, i hi ha algunes que es mereixen un capítol a banda, però crec que  està bé recordar-les de tant en tant.
Una vida està plena d'incidents, de successos, d'aventures, però també de moments en els quals has de demostrar-te a tu mateix i a les persones que t'ajuden i et volen, que pots aconseguir-ho. I són en eixos moments quan vius la vida de forma intensa, apassionada, ja que estàs donant el màxim per a poder aconseguir eixe somni. Crec que poder viure la vida d'eixa forma realment és un somni. I per això jo ara mateix no entenc la vida sense lluita, sense entrega, ja que eixe esforç em recompensa i em fa sentir-me bé. Intente comprendre eixes persones que no s'esforcen quasi per res, i he arribat a la conclusió que si realment s'esforcen per alguna cosa, és només en allò que saben per endavant que els farà sentir-se bé. I no entenen que hi ha moltes més coses que els poden fer sentir eixa mateixa sensació de satisfacció i alegria. I que tot és començar, posar-li ganes i no buscar fàcils excuses, que no servixen per a res, només per a intentar convéncer-nos a nosaltres mateixos que la decisió que estem prenent és la correcta.
Vos en recordeu, d'aquell xicotet cabota somiador? Doncs bé, per què creieu que li he dit cabota? Perquè sempre he cregut tindre l'excusa correcta per a poder escapar d'allò que em provocara un esforç mental al qual no estava acostumat, i per eixa raó fugia cada vegada que se'm presentava. Com per exemple escriure. I ací em teniu, escrivint i assaborint eixa sensació tan bonica que se sent quan u s'esforça al màxim perquè quede el millor possible.
Vull pensar que al llarg de la meua vida no he tingut el temps suficient per a, per a què? Per a escriure, per a llegir, per a tornar a sentir-me músic! Vos adoneu del que passa? Ja estic buscant una vegada més una excusa que no em faça sentir tan fava. I el que passa és que no vull admetre el temps que he tirat al fem. Com si haguera de viure dos vides i esta primera fóra de pas. Però el que crec que realment m'ha passat és que m'ha faltat decisió i haver sabut organitzar-me millor el meu temps. Però bé, l'important és que pense afrontar la resta de la meua vida de  diferent forma, i crec que ho estic aconseguint. Ho tinc fàcil, ja que sóc prou cabota.
Penseu per un moment quin sentit té la vida si no intentes disfrutar-la al màxim. El que crec que passa, és que ja no sols  perdem temps mirant la tele, sinó que hui en dia amb les noves tecnologies de mòbils i  maquinetes passem hores mortes amb estos aparells. I el que aconseguim és que cada vegada tinguem menys ganes de moure'ns i la ment més atrofiada.              
Bo, l'única cosa que em queda per dir-vos és que no sigueu tan faves com jo, i no tardeu tant de temps a adonar-vos del  poc que costa intentar allò que creieu que sou incapaços de realitzar, i com et sents de bé quan vas notant que a poc a poc estàs aconseguint-ho.       
Espere que la meua experiència, com a mínim, vos haja fet reflexionar i vos servisca per a veure l'esforç com una forma de plantejar-se la vida, i si ho intenteu, no vos rendiu a la primera de canvi. Penseu en una oració que una vegada vaig llegir en un marcapàgines i des de llavors seguix amb mi: – No és gran el que triomfa, sinó el que mai es descoratja -. Com va fer aquell xicotet cabota somiador, que va lluitar per continuar vivint. Tant no ho sé, si va ser per cabota o per somiador. El que sí que sé, és que no se'n penedix. Intenteu-ho, poseu-li  ganes i il·lusió, i somieu, que és totalment debades.

Julian Donet Palomares .
Valencià Elemental
Premi Sambori Comarcal 2016

diumenge, 1 de maig del 2016

Ma Casa


Tinc  una casa gnommàtica! Sí ho heu llegit bé! I ja és hora que el món sàpiga què és això, i tot el que em va passar des que la comprí fins ara. Així de segur que em comprendreu.
Un dia vaig vore una casa molt boniqueta enmig del terme i malgrat que era xicoteta tenia un hortet al voltant ple d'arbres fruiters. Hi havia una figuera, tarongers, llimeres , ginjolers, pomerers , nesprers, tot un vergel mediterrani. La veritat? Me'n vaig enamorar de seguida!
A la planta baixa hi havia la cuina, un lavabo i tres cambres que es distribuïen al voltant d'una estufa de llenya redona que hi havia al mig i a la part de dalt hi havia una cambra gran amb un balconet.
Me la vaig comprar a finals de març i tot just comencí a decorar-la a gust meu, amb moltes flors. Flors pintades per tot arreu, de totes les classes i de tots colors, alegres i cridaners, com si fos sempre primavera. Sempre havia volgut una casa així, alegre, plena de llum i de color.
Al juny m'hi vaig posar a viure. Tot era nou i bonic, i els dies passaven en una rutina plaent. Em sentia feliç. De dia treballava des de casa amb l'ordinador, la meua feina m'ho permetia, i si feia bon temps me n'ixia a fer-ho fora, davall d'un taronger.
Però a les primeries d'agost vaig caure malalta amb febra. Recorde que tanquí les finestres i em vaig gitar i que la febra em va fer dormir molt de temps i profundament. No sé molt bé si entre somnis o pels efectes de la febra vaig veure com les flors pintades a les parets començaven a canviar de forma i colors molt ràpidament i la frinestra d'enfront unes voltes estava tancada i d'altres oberta. Em vingué al cap una sensació estranya, com si algú estiguera en la cuina fent una tisana.
Al cap d'unes hores quan em despertí tenia una tisana de marialluïsa feta i calenteta al costat del llit. El primer pensament que em passà pel cap fou que havia estat jo qui me l'havia feta i a causa de la febra ni tan sols ho recordava.
Passaren uns quant dies i de sobte una vesprada, cap allà les set quan estava gaudint de la frescoreta mentre llegia un llibre políciac dels que tant m'agraden, em va vindre de gust beure un got d'aigua fresqueta i entrí a casa. De sobte vaig notar com si algú o alguna cosa correguera i un fort corrent d'aire en recorregué el tòs. Em quedí gelada mirant la paret. Ara n'estava quasi segura, allí passava alguna cosa estranya. Les flors rosa s'havien tornat roges i les grogues havien canviat a un blau clar.
- “Deu ser la llum del sol que m'ha torbat la vista i no hi puc distigir bé el color.”- Vaig pensar encara.
Però en girar el cap vaig veure que els atifells bruts de la pica ara estaven tots escurats i nets.
- “ Déu meu! Faig les coses i ni me'n recorde! Doncs sí que fa calor!” - Vaig dir en veu alta.
Van passar els dies i ja no tornà a passar res estrany, retorní a la normalitat fins un dia en què estava cosint-me les vores dels pantalons quan vaig sentir un soroll estrident, com un crit, que venia de fora , de l'hortet. Vaig eixir corrent, deixant agulla i didal en el coixinet de costura però no hi vaig veure res.
-“Que estrany! Deu ser el vent que juga amb les fulles dels arbres. Ma mare deia que sempre hi ha una expicació lògica per a tot.-
Vaig tornar cap a dins de casa i em vaig asseure de nou per a seguir arreglant els pantalons i quan vaig tirar a agafar el didal, ja no hi era! El vaig buscar per tot arreu, per terra, a la taula, al sofà, per tota la casa, però res de res, i de sobte la ràdio, la ràdio sonava a tot volum! Música clàssica, Les Quatre Estacions de Vivaldi.
- “Déu meu! Què passa ací? Deu ser un malson, segur!”
- “Estic desperta? Tinc febra? M'he pegat un tro al cap? Estic transtornada?” - Ja no sabia què pensar.
Mentrestant Vivaldi seguia sonant, tots sabem que l'obra és llarga. Em vaig posar al mig de casa. No sabia què em passava, si estava atemorida o aterrida, però sí que sabia que estava molt, molt , molt enfada i quan jo m'emprenye cride, i parle molt de pressa i sobretot quequege...
- “ Cre... Cre... Cre... Cre... Cre... Cre... Cre... Crec que estic tornant-me boja!” -
Estava, dempeus com clavada a terra, no podia moure'm i de sobte un gran remolí d'aire entrà dins de casa, les portes i les finestres s'obrien i es tancaven amb una força sobrenatural, els quadres de la paret canvieven de lloc, estava paralitzada de por.
Mamà, mamà!” - vaig cridar ben fort.
No sé si a vosaltres també us passa, però quan un té por crida la mare. A vosaltres també us passa?
I fou aleshores quan des d'on no sé on aparegueren uns éssers diminuts, com personetes que duien una boina rosa. Devien ser entre 15 i 20, tots igualets, menys un que la duia morada i que només tenia tres peus. Era l'únic diferent als altres i em mirava fit a fit. Els vaig mirar i m'adoní que a la mà duia un furgadents amb una oliva, no sabria dir si amb os o sense, però no paràvem de mirar-nos fixament. I de sobte obrí la boca i digué:
- “Bon dia. Molt de gust!” -
- “Em dic Cre i sóc el senyor d'aquestes terres i terme. I com has pronunciat el meu nom set vegades enfront meu a 57'53 cm exactes i tot seguint el ritual establert, tens tot el dret a saber de la meua existència i de la dels meus súbdits.” -
- “En primer lloc has de saber que tenim una gran debilitat pels didals, però d'altra banda pots estar-te'n ben tranquil·la. Som pacífics, ens agrada la música clàssica i ajudar els humans. I com que ara ja saps de la nostra existència i hem de viure junts espere que tinguem una molt bona convivència.”-
- “ Aaah!”- vaig exclamar jo. L'única cosa que vaig poder dir en eixe moment.
Cre em va mirar amb els seus ulls penetrats i va prosseguir.
- “Ah! Però una altra cosa! Si per algun motiu descobrires al món la nostra existència acabaràs tronada en alguna clínica mental!” -
Vaig tardar uns quants dies a comprendre la situació i acostumar-me a la companyia, però una vegada fet, reconec que ara visc de meravella.
Els “Cres”, que així els anomene jo, són silenciosos i servicials. Quan la fruita madura tinc immediatament melmelada de la temporada al damunt la taula. No m'he d'encarregar d'obrir i tancar persianes i finestres. Cada temporada tinc pintades les flors de la paret de colors diferents, em fan tisanes i també un parell de begades m'han fet la bugada. He de dir però, que aquesta última tasca sembla que no els agrada molt i que això sí, les coses es fan quan i com ells creuen i volen. I a més, a banda de tota la feina que fan i gràcies al meu “deixar fer” cada 28 d'agost, dia de Sant Agustí que va ser quan ens coneguérem, em deixen un didal de rega, tot sempre acompanyat de música clàssica. Eixe dia és com si fora el dia de festa gran de ma casa.
Bé he de dir que quan faig algun viatge fora jo també compre un didal de cada lloc que visite i els el regale. Què voleu que us diga. Els he agafat estima. Només espere que ells no sàpiguen mai que us estic contant la “nostra” història. No vull acabar en una clínica mental.
Què us sembla? Tinc o no tinc una casa gnommàtica?


Maria José Fuertes Larrea. 
Valencià Superior
Premi Sambori Comarcal 2016